Neva

Miro per la finestra i clavo la mirada en un paraigues blanc. Neva a Barcelona, neva i falten menys de dos semanes per la primavera. Inevitablement això em fa pensar en l’estiu, en concret als estius de quan era petita, i no em ve una altra cosa al cap que la seva imatge. Em perdo en els meus pensaments sommiant que puc evitar alguna cosa, alguna cosa que ja ha passat i que, per tant, no puc fer-hi res al respecte.


Es increíble, com d’un dia per l’altre, en un segon concret tot pugui canviar tant i de ser les persones més felices del món tot pot tornar-se tant fosc. I jo, un ésser tant petit, tan insignificant en l’univers, no puc fer-hi res. Són tants núvols ara en el meu cel. Una familia intentant treure forces d’on sigui, perquè tot passarà i ho sabem, només cal tenir paciencia. Un amor incondicional i tan fort que no trobaria mai cap paraula que ho definis. Un pare al que li fa mal l’ànima. Uns ulls plens de llàgrimes, els meus, que ho veuen i no poden fer res. I jo em pregunto, que som?


Tenim somnis, aspiracions, idees, projectes.. i d’un minut a l’altre tots aquests es poden esvair i els nostres caps no demanen una altra cosa que força, i perquè no dir-ho, no demanen una altra cosa que a ell, a ell parlant, rient.. I tots aquests somnis i aspiracions és redueixen a un simple desitg, que tot passi ràpid. Aleshores et pares a pensar en pocs mesos o dies abans i lo diferent que era tot, i mai ens haguessim imaginat que necessitariem tant el seu somriure, perquè ningú ens adverteix d’aquest estúpid destí que porta a tothom on ell vol.


Som forts, i ara més que mai, units; quan a un li falta l’alé a l’altre li sobra, i li cedeix. I la felicitat de tantes persones depén ara de la força d’un simple cos, un simple cos que tots volem que torni a ser el que era. Perquè si, perque és ell, ella, són ells.. i és injust. Segurament aquest text mai arribarà enlloc, però no importa, ja que jo, seré la persona més feliç del món quan li pugui ensenyar i ell em respongui amb un somriure. El seu somriure que ara tant necessitem.






Marta Romero Gasull, Marzo 2010